Es tracta de la major riquesa cultural de la humanitat. En cada llengua hi ha un tresor amagat, que s'ha format històricament en un procés de perfeccionament cultural i d'adaptació de cada comunitat a un medi determinat.
Cada llengua té la quantitat de paraules que ha de tenir.
Si apareix realment la necessitat de fer servir paraules noves, totes les llengües del món disposen de mecanismes per incorporar-les quan les han de menester. Es tracta dels manlleus, paraules manllevades d'altres llengües, fenomen que trobam en tots els idiomes.
Les llengües, tot i que són diferents, són iguals en drets. Un d'aquests drets és el de mantenir la diferència, la fascinant i enriquidora diferència de parlar divers.
Una llengua no és un conjunt de paraules i mecanismes que tenguin una equivalència exacta en una altra llengua.
Cada llengua és una hipòtesi del món.
La riquesa de la diversitat lingüística és en cada una de les llengües del món. A més de les variants dialectals, en una llengua també hi ha diferències lingüístiques notables al marge de la geografia, estrat social, ideologia, professió, edat i sexe dels parlants.
Explorar la pròpia llengua és explorar la nostra intimitat compartida. Explorar llengües diferents és descobrir mons inesperats. Totes les llengües han estat elaborades per persones analfabetes (mancades d'alfabet). No totes les llengües del món tenen literatura escrita, però totes disposen d'un cos de literatura oral, és a dir, refranys, llegendes, poemes,...
La immensa majoria de les llengües humanes, durant tota o la major part de la seva existència, han estat parlades i no pas escrites.
L'estudiós del llenguatge no hauria de cometre mai l'error d'identificar unallengua amb el seu diccionari.
L'existència i l'ús de l'escriptura no fan que una llengua sigui superior a una altra.
1) Normalització i substitució: dos processos contraris. Qualsevol llengua que es trobi en una situació minoritzada és perquè ha sofert algun tipus de procés de substitució lingüísitca. Una llengua és minoritzada quan, malgrat ser la llengua pròpia històrica d'una societat determinada, no ocupa els usos i funcions de la comunitat lingüística. En una llengua normalitzada, s'hi pot viure sense haver de recòrrer a d'altres; una llengua minoritzada o minoritària no permet fer una vida normal, ni tan sols dins el seu propi territori lingüísitc. El procés de normalització lingüísitca constitueix la inversió del procés de substitució.
2) Elements clau per a la normalització lingüística:
- La fixació lingüística: l'establiment d'una normativa per a la llengua. Consolidar un estàndard lingüístic, que permeti assolir un model de llengua genuí i no interferit. - La tasca civil: dona compte de la vitalitat social de la llengua. - La construcció d'un marc legal favorable a la normalització lingüística: el marc legal és format per les lleis i pels decrets que, des dels parlaments, es promulguin en relació a l'us de llengües.
Els tres fonts esmentats són simultanis i marxen alhora. Si en falta cap, el procés queda coix.
3) Quina llengua té tots els recursos:
Els recursos bàsics per a la normalització social són: - Recursos polítics: dotar-se de lleis que garanteixin l'ús normal de la llengua. - Recursos legals: garanteixen un assentament normal de la llengua en la societat. - Recursos sociològics: donan vitalitat social a la llengua, articulada al voltant d'una xarxa civil sòlida, dinàmica i creativa. - Recursos de mercat: que garanteixin la difusió de productes competitius en el mercat, incitar al consum de béns culturals en la pròpia llengua.
Actualment aquests recursos bàsics es troben en mans de l'espanyol.
4) La satel·lització de la llengua catalana:
Es diu que una llengua es troba satel·litzada quan tota la comunitat lingüística és inclosa en un altra o si ha de passar a través d'una altra llengua per accedir a l'aprenentatge de terceres. Presenta dèficits en la funció definidora i cohesionadora de la comunitat lingüística. Socialments el català és una llengua satel·litzada en relació a l'espanyol i el francès.
5) Tipologies de bilingüisme:
Es pot estudiar des de diverses perspectives: segons el grau de bilingüització de la persona, o les intencions que porten un individu a esdevenir bilingües o el tipus de bilingüisme que es pot observar en el context social. Segons el grau de bilingüització podem trobar des de bilingüismes perfectes (d'àmbit familiar) fins als bilingües passius (dominen el català només a nivell passiu).
Raons per bilingüitzar-se:
- Bilingüisme familiar: en el context familiar es parlen dues llengües. - Bilingüisme instrumental: la persona en té necessitat. Es dóna sobretot per raons laborals. - Bilingüisme integrador: per integrar-se dins la societat que la parla. - Bilingüisme cultural: quan interessa la cultura que una llengua vehicula.
Les més usuals són les degudes a l'àmbit familiar o amb la necessitat instrumental.
A nivell social diferenciem bilingüisme unidireccional i bidereccional.
6) En què consiteix el bilingüisme unilateral?:
Es diu quan en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d'una llengua coneixen la seua i l'altra, mentre que els parlants de la segona són unilingües.
Es dóna la paradoxa que, tot sovint, els bilingüistes són unilingües i, en canvi, els monolingüistes són bilingües.
7) Podem dir que la situació d'Eivissa és de bilingüisme equilibrat?
No. La totalitat de la població catalanoparlant domina l'espanyol, però la gran majoria de la població de parla espanyola no domina el català. La integració en la societat eivissenca de les persones procedents d'altres àrees lingüístiques no es fa en català.
Per aquesta raó a Eivissa existeix una situació de bilingüisme unidireccional i, el que és pitjor, hi ha un remanent important d'individus de parla catalana que presenten una marcada disglòssia interlingüística.
8) En què consiteix la disglòssia?
Quan a un territori es parlen dues llengües es pot donat aquest fenòmen. Apareix en situacions que involucren dues llengües. N'hi haurà una d'utilitzada en els usos formals, en l'ús oficial i en la intercomunicació pública més formalitzada, mentre que l'altra ocuparà només els usos informals. Així mateix, els parlants valoraran més positivament la llengua A que no la llengua B.
9) Es pot normalitzar una llengua minortizada sense afectar l'ús de la llengua superposada?
No, és del tot impossible. La normalització lingüística implica la recuperació d'àmbits d'ús lingüístic que, en molts casos, poden estar ocupats fins i tot en exclusiva per part de la llengua dominant.
Més ús d'una llengua implica una reducció de l'ús de l'altra.
10) Quins models lingüístics hi ha a Europa?
N'hi ha de tres tipus:
- Igualitaris: totes les llenguües són considerades com a pròpies i oficials de l'Estat. Eixamples: Suïssa i Bèlgica. - Desigualitaris sense reconeixement de la diversitat: havent-hi una pluralitat lingüística, l'Estat només reconeix una llengua com a pròpia i, a més, nega l'existència de totes les altres. Eixamples: França i Grècia. - Desigualitaris amb reconeixement de la diversitat: si bé reconeixen la diversitat lingüística i cultural en el seu propi si, no reconeixen la plena igualtat legal.
Font: Sociolingüística a l'aula. Bernat Joan i Marí.
Si bé no solen provocar conflictes a gran escala, sí que enrareixen la convivència entre els parlants de la llengua comuna. Aquest fet esdevé molt greu quan es tracta de llengües en situació de fragilitat. La fragmentació esdevé bandera del secessionisme lingüístic. Volen fer creure als parlants d'una variant dialectal que la seva parla és una llengua diferents de la dels veïns.
De vegades la font o l'excusa del conflicte entre comunitats que parlen variants poc diferenciades és l'existència d'un model estàndard. Tots els idiomes del món tenen variants dialectals. De vegades, com a model estàndard a tot el territori lingüístic, es pren una de les variants dialectals. Aquest fet, exigeix sovint esforços i la renúncia desiguals dels parlants. Altra possibilitat és construir la llengua estàndard mitjançant un model de consens, de manera que el resultat no és ben bé la parla de ningú.
L'adopció d'un model estàndard esdevé imprescindible per preservar la unitat de les llengües enfront d'un idioma dominant.
Els planificadors lingüístics han d'actuar aleshores amb eficàcia i sensibilitat per evitar aquestos conflictes lingüístics.
Al llarg de la història s'han viscut llargs períodes de convivència harmònica entre pobles veïns que parlaven idiomes diferents. Les llengües, com les cultures o les religions, no constitueixen per si mateixes cap obstacle per al veïnatge pacífic.
Hem de lluitar per preservar les llengües, les cultures i el medi ambient. Les llengües comparteixen paraules, estructures gramaticals i comparteixen ek mateix esperit: el de la comunicació i l'entesa. Són signes per a la convivència en la igualtat i la pau.
Voltes vegades feim valoracions de les altres llengües des del punt de vista de la pròpia. N'hi ha que ens semblen dolces, d'altres aspres o barroeres. Aquestes impressions són subjectives, tenen com a punt de referència els sons de la nostra pròpia llengua.
Apreciacions subjectives com les que tenen relació amb la sonoritat, riquesa de vocabulari o l'eficàcia comunicativa. Generalment és la nostra llengua la que obté més punts en aquestes valoracions, resultat de la nostra societat competitiva.
Aquestes apreciacions es basen sovint en prejudicis que afecten negativament llengües i parlants que considerem estranys. En el fons no són més que judicis previs, barreres mentals molt arrelades que ens impedeixen valorar la riquesa de la diversitat lingüística. És com si tinguérem autèntiques fòbies lingüístiques darrere les quals s'amaga una actitud racista.
Creim erròniament que hi ha llengües millors i llengües pitjors, és a dir, superiors i inferiors.
Cada llengua és la més vàlida en el seu context.
Totes són eines útils per accedir al coneixement d'altres cultures, d'altres maneresd'entendre el món. Amb totes podem expressar qualsevol concepte, totes tenen incorporats mecanismes de transformació i d'adaptació a circumstàncies noves.
Totes les llengües de la Terra són iguals en dignitat. Com els seus parlants.
En massa ocasions la història dels prejudicis lingüístics s'ha convertit en arguments per dominar un poble sobre l'altre. Aleshores és quan han esclatat conflictes lingüístics, convertint les llengües en armes, quan en realitat són un instrument de comunicació, de convivència i de pau.
1) L'esforç que es dedica a promoure el català s'hauria de dedicar a fomentar llengües més útils per a la comunicació, com ara l'anglès.
FALS. El coneixement de llengües no resta, sinó que suma, i no és merament acumulatiu, sinó multiplicador. L'esforç que feim per fomentar el català és, indirectament, un esforç que contribuirà a millorar el coneixement de l'anglès.
2) Els pares haurien de poder escollir la llengua en què siguin educats els seus fills.
Pels infants és millor estudiar en català. Exemple contrastat al País Valencià: els infants que van a la línia en valencià són bilingües; els que van a la línia en castellà tenen un coneixement molt precari de la nostra llengua.
3) Els no catalanoparlants es troben discriminats a causa de la imposició del català.
FALS. Són els que no saben català els que tenen un problema de discriminació. A un territori amb dues llengües oficials, com és el nostre cas, no és lògic i just que els que només en saben una estiguin discriminats? L'única manera d'evitar la discriminació és aconseguir que tothom sàpiga català.
Font: Diario de Ibiza. 01/03/2010 Bernat Joan i Marí.
El Marc europeu comú de referència proporciona unes bases comunes per a l'elaboració de programes de llengua, exàmens, llibres de text,etc. a tota Europa. Descriu el que han d'aprendre a fer els aprenents de llengua per utilitzar una llengua per a la comunicació, i els coneixements i habilitats que han de desenvolupar per ser capaços d'actuar de manera efectiva. La descripció també inclou el context cultural en què s'utilitza la llengua.
Proporciona als professors, dissenyadors de cursos, examinadors, etc. els mitjans perquè puguin reflexionar sobre la seva pràctica diària, situar i coordinar els seus esforços i assegurar la satisfacció de les necessitats reals dels aprenents de qui són responsables.
Amb el subministrament d'una base comuna per a la descripció explícita dels objectius, continguts i mètodes, el Marc augmentarà la transparència dels cursos, programes i qualificacions, i promourà la cooperació internacional en el camp de les llengües modernes.
El Marc inclou la descripció de qualificacions parcials, adequades quan només cal un coneixement més limitat d'una llengua (per exemple, comprendre més que parlar).
2) Objectius
El Marc europeu comú de referència compleix l'objectiu principal del Consell d'Europa: "aconseguir una unitat més gran entre els seus membres" i perseguir aquesta finalitat amb "l'adopció d'accions comunes en el camp cultural".
El ric patrimoni que representa la diversitat lingüística i cultural d'Europa constitueix un recurs comú valuós que convé protegir i desenvolupar.
Només amb un millor coneixement de les llengües modernes europees s'aconseguirà facilitar la comunicació i la interacció entre europeus de llengua materna diferent.
3) Plurilingüisme?
És el coneixement de diferents llengües, és diferent al multilingüisme, la coexistència de més d'una llengua en una societat determinada.
L'enfocament plurilingüe augmenta l'experiència lingüística de l'individu. Desenvolupa una competència comunicativa en la qual les llengües s'interrelacionen i interactuen.
La finalitat de l'educació lingüística és desenvolupar un repertori lingüístic en què tinguin cabuda totes les habilitats lingüístiques. Les llengües ofertes en les institucions educatives haurien d'estar diversificades, i als estudiants se'ls hauria de donar l'oportunitat de desenvolupar una competència plurilingüe.
L'aprenentatge de llengües és una tasca de tota la vida.
4) Per què és necessari?
Convé elaborar un marc de referència europeu per a l'aprenentatge de llengües a tots els nivells.
5) Per a quins usos es destina?
Per la planificació dels programes d'aprenentatge de llengües.
Per la planificació de la certificació de llengües.
Per la planificació d'un aprenentatge autodirigit.
6) Quins criteris ha de complir?
Ha de ser exhaustiu, transparent i coherent.
El terme exhaustiu es refereix al fet que el Marc intenta especificar tan completament com és possible tot el ventall de coneixements lingüístics, habilitats lingüístiques i usos de la llengua.
El terme transparent es refereix al fet que les informacions s'han de formular i explicitar amb claredat, i han de ser accessibles i fàcils d'entendre per als usuaris.
El terme coherent es refereix al fet que la descripció no té cap contradicció interna.
Sense pensar la resposta, estic segur que el 99% de nosaltres diria que a Eivissa parlem eivissenc. A Formentera parlen formenterer, a Mallorca mallorquí i així amb la resta. A més, els de Santa Eulària parlem diferent als de Vila.
La nostra llengua té diversos noms populars i parcials, que designen els parlars característics d'un lloc o d'un grup social. Igual succeeix amb el País Valencià, Catalunya, el Rosselló, Andorra, l'Alguer i la franja oriental d'Aragó.
En total som més de 9 milions de persones que parlem aquesta llengua.
A cada lloc la parlen a la seva manera i sovint amb un nom especial, popular i parcial. Aquest idioma ha de tenir un nom general, i no parcial o local.
Un nom que no ha de suplantar ni eliminar les denominacions populars, les ha de completar. Així doncs, el nom que els lingüistes de les universitats de tot el món donen a la llengua d'Eivissa i Formentera és Català. Aquest és el nom general del nostre idioma, globalment considerat.
Molts idiomes tenen el nom del territori on van néixer, encara que siguin parlats d'una àrea més extensa; com ara l'anglès a Austràlia o el castellà a l'Argentina.
Font: Marí, I, La nostra pròpia veu, Eivissa, Institut d'Estudis Eivissencs, 1984
- La globalització constitueix una font de reptes mous, però alhora també de noves oportunitats que hem de saber aprofitar. És dins aquest procés que el manteniment de les identitats cobren un nou sentit, cal mantenir-les per tal de mantenir la diversitat real existent.
- El fenomen de la desaparició de llengües és una realitat ben present, les petites desapareixen diluïdes dins de les de més difusió.
- Per a alguns és natural, des d'una perspectiva que una llengua no és més que un instrument d'intercomunicació, d'intercanvi d'idees.
- Altres consideren la llengua com una mena de veure el món, de percebre'l, d'entendre'l i de construir-lo. La pèrdua d'una llengua és una pèrdua d'un element cultural primordial.
- Pobles diferents, amb llengües diferents, entenen el món de manera diferent.
- Idea fonamental: en les societats amb llengües normalitzades, el plurilingüisme no afecta en absolut la vigència de la llengua pròpia. Ex: Londres
- El futur de la llengua catalana depèn fonamentalment de quina llengua adaptin com a llengua d'intercomunicació pública les persones nouvingudes.
- Si bé les societats, pel que fa al seu ús públic i oficial, continuen sent, generalment unilingües, les persones, els ciutadans, cada vegada més, tendeixen a ser políglotes.
- El fet de ser monolingüe genera prejudicis de difícil eradicació.
- La política lingüística europea és plurilingüe en relació a Europa i unilingüe en relació a la majoria dels estats membres de la UE. Cada estat dissenya la seva política lingüística, generalment a favor que una sola llengua sigui la considerada com a pròpia. Qui legitima l'oficialitat a Europa de les llengües és cadascun dels estats.
- L'anglès és, avui, la llengua de la globalització, la llengua d'intercanvi a nivell universal (interllingua mundial).
- Llengua minoritaria: per comparació amb la interllingua o a les llengües regionals (espanyol, francès, xinès,...) de petits estats.
- Llengua minoritzada: no són minoritàries, es parlen amb normalitat dins la pròpia comunitat lingüística, marquen un àmbit lingüístic comú i són transmeses generacionalment. Compten amb literatura important i ocupen àmbits públics i formals. Però, no constitueixen instrument lingüístic que permeti fer totes les funcions dins la pròpia societat.
- Llengua normalitzada: compten amb un ús social sense entrebancs en el si de les respectives societats. Serveixen per desenvolupar-se en tots els àmbits dins el territori lingüístic.
- El camí cap a la normalització de les llengües minoritzades ha passat o bé per la independència nacional o bé per l'oficialitat exclusiva de la pròpia llengua dins el seu territori lingüístic.
- Ens hem de plantejar si mereix més la pena esmerçar esforços per aconseguir que l'estat espanyol es converteixi en un model lingüístic igualitari o concentrar-los en la tasca d'aconseguir cotes cada vegada més elevades de sobirania nacional per a cadascun dels països catalans.
- L'activisme a favor de llengua reforça el procés de construcció nacional i dóna sentit. El procés de construcció nacional aporta la llacor necessària perquè es pugi desenvolupar la tasca civil a favor de la llengua.
- Lluís Vicent al principi de la transició: "hem d'imposar ràpidament el català, perquè, si no ho fem, ens acusaran d'imposar el català."
- Les llengües normalitzades no es poden "imposar", les llengües en procés de normalització, en canvi, són susceptibles de ser "imposades" i la força de la imposició és correlativa a la feblesa de les llengües.
- El liberalisme planteja una diferència clara a l'hora de tractar allò que són béns públics i serveis públics i allò que forma part de l'esfera privada. La llengua constitueix un bé públic, i per tant, no pot ser tractada com un simple element privat de consum.
- El grau de normalitat futur de la llengua catalana dependrà, com a factor fonamental, de la capacitat que tingui la nostra societat d'incorporar a la comunitat lingüística catalana el gran contingut de població nouvinguda.
- Sistemes sociolingüístics:
a) Model jacobí; model de política lingüística tendent a aconseguir que a cada estat s'hi parli només una llengua, independentment de la realitat sociolingüística en el moment de constituir-se l'estat i dels fets històrics que la configuren.
b) Model igualitari: estats que no tenen una llengua com a pròpia, sinó que diverses llengües són pròpies i oficials. Ex: Bèlgica, Suïssa, Finlàndia. El futur de totes les llengües es troba garantit.
- Per esdevenir normals hem d'actuar amb normalitat, sense complexos.
- Tenim dues vies per aconseguir la normalització plena de la llengua catalana: fer que Espanya es devingui un model lingüístic igualitari o aconseguir la sobirania política.
- Voldríem pel futur una nació catalana integrada per persones de procedències diverses, multicultural i multilingüe, cohesionada al voltant d'una llengua comuna que ha de ser la llengua catalana.
