- La globalització constitueix una font de reptes mous, però alhora també de noves oportunitats que hem de saber aprofitar. És dins aquest procés que el manteniment de les identitats cobren un nou sentit, cal mantenir-les per tal de mantenir la diversitat real existent.
- El fenomen de la desaparició de llengües és una realitat ben present, les petites desapareixen diluïdes dins de les de més difusió.
- Per a alguns és natural, des d'una perspectiva que una llengua no és més que un instrument d'intercomunicació, d'intercanvi d'idees.
- Altres consideren la llengua com una mena de veure el món, de percebre'l, d'entendre'l i de construir-lo. La pèrdua d'una llengua és una pèrdua d'un element cultural primordial.
- Pobles diferents, amb llengües diferents, entenen el món de manera diferent.
- Idea fonamental: en les societats amb llengües normalitzades, el plurilingüisme no afecta en absolut la vigència de la llengua pròpia. Ex: Londres
- El futur de la llengua catalana depèn fonamentalment de quina llengua adaptin com a llengua d'intercomunicació pública les persones nouvingudes.
- Si bé les societats, pel que fa al seu ús públic i oficial, continuen sent, generalment unilingües, les persones, els ciutadans, cada vegada més, tendeixen a ser políglotes.
- El fet de ser monolingüe genera prejudicis de difícil eradicació.
- La política lingüística europea és plurilingüe en relació a Europa i unilingüe en relació a la majoria dels estats membres de la UE. Cada estat dissenya la seva política lingüística, generalment a favor que una sola llengua sigui la considerada com a pròpia. Qui legitima l'oficialitat a Europa de les llengües és cadascun dels estats.
- L'anglès és, avui, la llengua de la globalització, la llengua d'intercanvi a nivell universal (interllingua mundial).
- Llengua minoritaria: per comparació amb la interllingua o a les llengües regionals (espanyol, francès, xinès,...) de petits estats.
- Llengua minoritzada: no són minoritàries, es parlen amb normalitat dins la pròpia comunitat lingüística, marquen un àmbit lingüístic comú i són transmeses generacionalment. Compten amb literatura important i ocupen àmbits públics i formals. Però, no constitueixen instrument lingüístic que permeti fer totes les funcions dins la pròpia societat.
- Llengua normalitzada: compten amb un ús social sense entrebancs en el si de les respectives societats. Serveixen per desenvolupar-se en tots els àmbits dins el territori lingüístic.
- El camí cap a la normalització de les llengües minoritzades ha passat o bé per la independència nacional o bé per l'oficialitat exclusiva de la pròpia llengua dins el seu territori lingüístic.
- Ens hem de plantejar si mereix més la pena esmerçar esforços per aconseguir que l'estat espanyol es converteixi en un model lingüístic igualitari o concentrar-los en la tasca d'aconseguir cotes cada vegada més elevades de sobirania nacional per a cadascun dels països catalans.
- L'activisme a favor de llengua reforça el procés de construcció nacional i dóna sentit. El procés de construcció nacional aporta la llacor necessària perquè es pugi desenvolupar la tasca civil a favor de la llengua.
- Lluís Vicent al principi de la transició: "hem d'imposar ràpidament el català, perquè, si no ho fem, ens acusaran d'imposar el català."
- Les llengües normalitzades no es poden "imposar", les llengües en procés de normalització, en canvi, són susceptibles de ser "imposades" i la força de la imposició és correlativa a la feblesa de les llengües.
- El liberalisme planteja una diferència clara a l'hora de tractar allò que són béns públics i serveis públics i allò que forma part de l'esfera privada. La llengua constitueix un bé públic, i per tant, no pot ser tractada com un simple element privat de consum.
- El grau de normalitat futur de la llengua catalana dependrà, com a factor fonamental, de la capacitat que tingui la nostra societat d'incorporar a la comunitat lingüística catalana el gran contingut de població nouvinguda.
- Sistemes sociolingüístics:
a) Model jacobí; model de política lingüística tendent a aconseguir que a cada estat s'hi parli només una llengua, independentment de la realitat sociolingüística en el moment de constituir-se l'estat i dels fets històrics que la configuren.
b) Model igualitari: estats que no tenen una llengua com a pròpia, sinó que diverses llengües són pròpies i oficials. Ex: Bèlgica, Suïssa, Finlàndia. El futur de totes les llengües es troba garantit.
- Per esdevenir normals hem d'actuar amb normalitat, sense complexos.
- Tenim dues vies per aconseguir la normalització plena de la llengua catalana: fer que Espanya es devingui un model lingüístic igualitari o aconseguir la sobirania política.
- Voldríem pel futur una nació catalana integrada per persones de procedències diverses, multicultural i multilingüe, cohesionada al voltant d'una llengua comuna que ha de ser la llengua catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada