Es tracta de la major riquesa cultural de la humanitat. En cada llengua hi ha un tresor amagat, que s'ha format històricament en un procés de perfeccionament cultural i d'adaptació de cada comunitat a un medi determinat.
Cada llengua té la quantitat de paraules que ha de tenir.
Si apareix realment la necessitat de fer servir paraules noves, totes les llengües del món disposen de mecanismes per incorporar-les quan les han de menester. Es tracta dels manlleus, paraules manllevades d'altres llengües, fenomen que trobam en tots els idiomes.
Les llengües, tot i que són diferents, són iguals en drets. Un d'aquests drets és el de mantenir la diferència, la fascinant i enriquidora diferència de parlar divers.
Una llengua no és un conjunt de paraules i mecanismes que tenguin una equivalència exacta en una altra llengua.
Cada llengua és una hipòtesi del món.
La riquesa de la diversitat lingüística és en cada una de les llengües del món.
A més de les variants dialectals, en una llengua també hi ha diferències lingüístiques notables al marge de la geografia, estrat social, ideologia, professió, edat i sexe dels parlants.
Explorar la pròpia llengua és explorar la nostra intimitat compartida. Explorar llengües diferents és descobrir mons inesperats.
Totes les llengües han estat elaborades per persones analfabetes (mancades d'alfabet). No totes les llengües del món tenen literatura escrita, però totes disposen d'un cos de literatura oral, és a dir, refranys, llegendes, poemes,...
La immensa majoria de les llengües humanes, durant tota o la major part de la seva existència, han estat parlades i no pas escrites.
L'estudiós del llenguatge no hauria de cometre mai l'error d'identificar unallengua amb el seu diccionari.
L'existència i l'ús de l'escriptura no fan que una llengua sigui superior a una altra.
Font: La benedicció de Babel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada